El passat 1 de juny, a la Filmoteca de Catalunya a Barcelona, la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona va donar el seu tret de sortida. I ho va fer recordant la directora de cinema i documentalista compresa italiana, Cecilia Mangini, que va morir el 21 de gener de 2021, als 93 anys.
Marta Zafra, que forma part de l’equip del festival que s’organitza col·lectivament, va explicar que la decisió d’escollir Cecilia Mangini per a inaugurar l’edició d’enguany, va ser conscient i tenia una voluntat darrere: “L’any 2011 vam fer una retrospectiva sobre ella, quan ningú a l’Estat Espanyol en parlava, i ella va poder venir. Quan ens va arribar aquesta pel·lícula, que era la última que havia pogut fer abans de morir, ens va semblar necessari fer-li un homenatge”. Paolo Pisanelli, fotògraf, cineasta i comissari que va acompanyar Mangini en els seus tres últims documentals, va remarcar en diverses ocasions que “Cecilia s’estimava aquest festival i aquesta ciutat”.
Pisanelli va dir, irònicament però de forma contundent, que Mangini era la “doña rock del doc”. Mangini va ser coneguda per l’acció política que duia a terme amb els seus documentals. Les seves obres van tenir una reconeguda qualitat cinematògrafica, i, fins i tot, com va explicar Pisanelli, el primer curt que va fer Mangini va ser reconegut per Pier Paolo Pasolini, amb qui va compartir punts de vista i va treballar conjuntament més endavant. Però més enllà d’això, “és important destacar el punt de vista ideològic de Mangini, que parteix d’un antifeixisme que alegra, que vol posar èmfasi en la resistència des d’un punt de vista utòpic i festiu”, tal com va explicar Diana Mizrahi, part de l’equip de Drac Màgic, la cooperativa que organitza el festival.
Due scatole dimenticate
“La força de Cecilia era la seva capacitat de donar veu a qui no la tenia”, va remarcar Pisanelli. O “curiosità”, com li va dir també. Mangini treballava molt amb la seva parella, Lino Del Fra, “a vegades firmava un o l’altre, però sempre treballaven junts”, tal com diu Pisanelli. L’any 1965, Mangini se’n va anar amb Del Fra a Vietnam per gravar una pel·lícula sobre la guerra d’aquest país. D’aquí neix Due scatole dimenticate (‘dues capses oblidades’), la pel·lícula que es va projectar a la Filmoteca i que tal com va explicar Pisanelli, “neix d’una epifania, d’un descobriment casual”.
Quan Mangini i Pisanelli buscaven recuperar material d’arxiu, es van retrobar amb aquestes ‘dues capses oblidades’. Unes capses amb els negatius que van fer durant aquell viatge a Vietnam. La pel·lícula que van voler fer al 65, però, mai va existir. Degut als bombardejos constants dels Estats Units a Vietnam, les autoritats van fer marxar Mangini i Del Fra i no van poder acabar la pel·lícula. “Al principi Cecilia no ho volia recordar, perquè era una ferida oberta per ella”, expressava Pisanelli. En un moment de la pel·lícula, Mangini tapa la càmera amb la mà i diu: “Prou, perquè… prou, prou, prou! No vull recordar res més”.
El record i la memòria estan molt presents en tota la pel·lícula i en la obra de Mangini. En els curts 58 minuts que dura el film, Mangini es debat entre recordar o no recordar aquell fet passat, que segons explicava Pisanelli, fou molt dolorós. Ës també una reflexió estesa a tota la societat, amb un debat tan rellevant i present com la memòria històrica. Mizrahi va explicar que la obra de Mangini “recull els canvis i les contradiccions de la societat italiana de la postguerra. Un moment en què es debat entre la voluntat d’oblidar per dur a terme uns canvis molt necessaris, i la necessitat de recordar el passat feixista per poder transformar la societat”.
La Mostra del 2021
Aquest any la Mostra recuperarà la presencialitat, com la resta de festivals. La programació, però, s’estén durant tot l’any. “Ja fa anys que hem decidit que volem que la mostra no sigui només una setmana, i hem volgut diversificar els espais on es feia la mostra. Per això ara fem programació tot l’any. El que és veritat és que la setmana original de la Mostra i la central és aquesta setmana”, va explicar Zafra. L’any passat la mostra es va decidir fer en línia, degut a la pandèmia. “Vam ser dels primer festivals en fer-ho online”, diu Zafra. “En treballar amb Filmin, vam aconseguir arribar a gent d’arreu de l’Estat, i això va ser molt bonic”, per això, “ no volíem deixar d’oferir a la resta del públic aquesta possibilitat i serem a Filmin a la segona quinzena de juny”.
Aquest any, la secció Panoràmica, la central, està programada a partir de les “relacions dels cossos amb els espais i els mons que contenen, a partir de diversos apropaments fílmics, experiències vitals, frustracions i desitjos”, i comptaran amb la presència a les sales de Vivianne Perelmuter, Isabell Ingold, Raquel Marques, Nafiseh Moshashaeh, Alice Lenay, Susana de Sousa i altres directores.
A part d’això es duran a terme les ja habituals sessions infantils dinamitzades i altres activitats paral·leles. D’entre tot, destaca una retrospectiva a Dorothy Arzner, elaborada conjuntament amb la Filmoteca de Catalunya. Arzner va dirigir gairebé una vintena de films i durant aquest temps va ser l’única dona directora a Hollywood. Va ser la primera dona a dirigir un film sonor —va inventar el micròfon de girafa— i a formar part del Sindicat de Directors dels Estats Units. Rere les càmeres va aportar una mirada més agredolça a la comèdia i al drama, qüestionant l’imaginari romàntic establert.
FILMFESTcat 